divendres, 14 d’agost del 2009

L'avi

Una imatge pot servir per a començar: Els llavis cosits d’un mort que és vetllat al tanatori.

Ningú hi va ser quan va exhalar el que li quedava de consciència, fart de vida. La mandíbula, finalment, va escapar de la constricció dolorosa i es va separar amb llibertat mortuòria. Així va raure fins que van maquillar el mort, li van passar la pinta per deixar-lo presentable i el van vestir amb una túnica blanca que només s’obria a l’altura de les taques vermelloses de les mans.

Va ser molt difícil torna-li a cloure la boca. Les comissures no encaixaven perquè el llavi s’enfonsava dins la fossa que havien cavat les dents agonitzants, i no vencia l’espai que la mandíbula, dislocada, havia definit, utilitzant el darrer bri d’energia que li quedava a tot el cos. Amb un fil i una agulla, curosament, van dissimular aquella última ganyota, grotesca, però natural, pròpia de la rigidesa de qui mor.

Ell, que sempre havia vestit de fosc, jeia sota un vel blanc. A ell, que estimava la conversa i la paraula, i ens va explicar històries particulars i meravelloses, se’l presentava amb els llavis cosits. Ell, que ja no era ell ni era, és per a mi record i cendres.

“Hamlet:

(...) Y procurad que los que hagan de bufones no digan más de lo que pone el texto, pues algunos de ellos dan risotadas para que los espectadores más necios les secunden, (...)” Hamlet, Acte III, 2a escena