dijous, 12 de novembre del 2009

Dur de pelar







Dos homes que han passat una guerra no poden tornar a viure la vida en pau, però alguns la poden viure amb honor. És necessària una sola instantània per entendre-ho. En presenciar les exèquies d’un antic “company de batalles” poden passar dues coses: que es farceixin d’orgull patriòtic, o que s’adonin de la seva pròpia desesperació. Els dos combatents, un de despatx i l’altre de primera línia de foc, es quadren solemnement i mostren el seus respectes al difunt. Però un d’ells, no pot sostenir tan alta presència. El seu posat s’esfondra com una torre bessona. Ombra als ulls i llavis premuts amb contenció depriment.
Els dos observen a la víctima  que reposa, d’una manera o d’una altra, al taüt que s’endevina per unes flors desenfocades, però que no cobreixen del tot la bandera americana, també desenfocada. El superior soluciona el paper comprimint tots els músculs de la cara, dirigint els ulls a la caixa i a la bandera, amb congratulació de pare que felicita el seu fill per haver guanyat el partit del diumenge.
Alguns éssers es passegen pel recinte com si la cosa no anés amb ells.
En un altre univers, un de més tenebrós, el marine aixeca la seva pròtesi i saluda el seu amic. Tan li fa no tenir dits per endur-se’ls a la templa, fa temps que es va immolar la dignitat empunyant una metralladora. En el moment més alt de la cerimònia, aixeca la prova de la corrupció humana i la mostra tal com és, una comèdia de respecte i violència. 
Sense renunciar al costum, manté el seu rellotge lligat al canell dret. Això no es perd.   

divendres, 6 de novembre del 2009

Mal de molts...

Jeia al sofà del menjador, mirant un programa estúpid. Anava donant copets amb el bastó d’esma, sense pensar que els poguessin sentir al pis de sota. Però tot era silenci fora dels crits del presentador. Ara i adés sentia l’atac de tos d’una moto trucada que passava pel carrer.
Va deixar caure el bastó i va enfonsar-se les mans als cabells. Va mirar el terra enrajolat. Era d’un color tan insípid que feia venir fred. Es va cordar el barnús i va tancar la finestra. Els últims raigs de sol ataronjats s’escolaven per la part alta de l’edifici. El pati interior, ple de flors i plantes exòtiques, era fosc.
Va anar a la cuina i va preparar unes torrades amb formatge. Va endur-se el plat al menjador per acabar de veure el programa, però soroll de les seves queixalades no li deixava sentir el que deien dos contertulians. Va desviar la mirada a la esquerra del televisor, on hi havia un retrat de la Cinta. Al costat n’hi havia un altre del dia que es van casar i , a la vora del llum, una foto del Joan de petit, quan encara estava bé de salut. La Cinta també feia bona cara.
Les molles li queien a la falda i al terra. Se les va espolsar sense fixar-s’hi. El rellotge va marcar les onze de la nit, però no se’n va adonar fins al desè toc. Com si fos un ritual, es va aixecar, va apagar la tele, va guardar el plat i els coberts i es va connectar el sonotone.
Tenia preparada una cadira al costat de la paret de la seva cambra. S’hi havia posat un coixí per tal de no fregar-se la nafra que li havia sortit a la natja. Si va asseure i va col·locar l’orella contra la paret. A uns metres, l’Antonio i la Lupe discutien a crits, com cada nit. Avui, ella li recriminava que tornés borratxo i olorant a puta. Ell, enfurismat, li deia que no era ningú per dir-li què havia de fer. Ella li va dir fill de puta. Després es van sentir quatre bufetades i uns plors.
Fregant la paret amb la mà, i acostant més l’orella, va somriure.
-Ai, Antonio, ets un cas...
-¡Desgraciada, te lo mereces!- va cridar l’Antonio.
-Bona nit als dos.- va dir ell.
Es va posar al llit i va deixar una estona la llum de la tauleta de nit oberta, mentre acaronava el retrat de la Cinta.