divendres, 23 d’abril de 2010

El mim

La nit és densa a Barcelona. La llum de les faroles s’encongeix de fred, i la gent camina ràpid per les Rambles. Hi passo un cop per setmana, després d’haver-me buidat les butxaques a base de beure indiscriminadament. A la vora del passeig, hi ha un home fent de mim. Sempre que hi passo me’l trobo, i el veig durant cinquanta passes. És prim com un secall, té els llavis blaus, les dents mastegades i una barba grisa i populosa que no cobreix les arrugues dels pòmuls. Sota el bombí de llana, els solcs del front són evidents símptomes d’anys al carrer. Lluita per una moneda en el seu racó de la Rambla, mai abans de les 4 del matí. Duu uns guants quasi blancs i una samarreta fina de màniga llarga a ratlles roges i negres. Es sosté sobre unes sabates de pell destrossades i la cara la té pintada d’un blanc dubtosament repartit. Un parell de monedes roines adornen el drap que ha col·locat al terra.
Estén els braços i ensenya els palmells, provant de simular que l’aire és un mirall que palpa amb les mans obertes. Avança i retrocedeix sense ritme, trontollant per moments. Improvisa una cara de sorpresa, mentre fa veure que estira d’una corda. Manté la mirada fixa al centre, cap als dos joves que davant seu es cargolen de riure. El senyalen amb la llauna de cervesa a la mà i parlen en anglès. Ressegueixen els seus passos amb ohs i olés. S’ajup i s’aixeca dues vegades, la segona està a punt de caure, però s’incorpora i esbufega. Quan es contorsiona els nois li criden més fort. La resta de la gent l’ignora.
Ara que hi sóc més a prop distingeixo les gasses que duu al coll, i el tros de menjar que se li ha extraviat al cantó del llavi. Puc sentir com panteixa, i veure la buidor dels seus pantalons. Per primer cop m’hi aturo. Ell no sembla adonar-se’n. Torna a temptar l’aire amb les mans, igual que abans, i torna a fer cara de sorpresa. Li surten els pèls del nas i les orelles. Conto les seves costelles i em desperta un forta ventada. Quan obro els ulls el veig a terra, tractant de reincorporar-se. S’aixeca i torna a temptar l’aire.
Destil·la fetor de llàstima, aferrat al seu número sense gràcia, pitjor que el d’un borratxo fent l’estúpid. Ell hi posa aquest esforç que el fa més patètic. El pitjor de tot és que el ridícul supera la compassió necessària per a donar-li una moneda, això és el que pensa tothom que passa de llarg, copsant-lo d’una sola llambregada. Assenyala el drap i es frega els dits fent el gest de diners. El miro una última vegada, ja amb el cap entornat. Només és apte per una mirada fugissera de reüll. I ell segueix, sota la crueltat de la nit, provant de ser mim. Alleugero el pas i marxo.

2 comentaris:

  1. me ha costado un poco entender tu texto porque no habló catalán, pero la verdad es que me ha gustado tu capacidad metafórica- descriptiva. :)

    magnífico!

    ResponSuprimeix
  2. Gracias, agradezco tu esfuerzo! mi colega Rodia quizá publique algo en castellano;-)

    ResponSuprimeix