divendres, 23 d’abril del 2010

El mim

La nit és densa a Barcelona. La llum de les faroles s’encongeix de fred, i la gent camina ràpid per les Rambles. Hi passo un cop per setmana, després d’haver-me buidat les butxaques a base de beure indiscriminadament. A la vora del passeig, hi ha un home fent de mim. Sempre que hi passo me’l trobo, i el veig durant cinquanta passes. És prim com un secall, té els llavis blaus, les dents mastegades i una barba grisa i populosa que no cobreix les arrugues dels pòmuls. Sota el bombí de llana, els solcs del front són evidents símptomes d’anys al carrer. Lluita per una moneda en el seu racó de la Rambla, mai abans de les 4 del matí. Duu uns guants quasi blancs i una samarreta fina de màniga llarga a ratlles roges i negres. Es sosté sobre unes sabates de pell destrossades i la cara la té pintada d’un blanc dubtosament repartit. Un parell de monedes roines adornen el drap que ha col·locat al terra.
Estén els braços i ensenya els palmells, provant de simular que l’aire és un mirall que palpa amb les mans obertes. Avança i retrocedeix sense ritme, trontollant per moments. Improvisa una cara de sorpresa, mentre fa veure que estira d’una corda. Manté la mirada fixa al centre, cap als dos joves que davant seu es cargolen de riure. El senyalen amb la llauna de cervesa a la mà i parlen en anglès. Ressegueixen els seus passos amb ohs i olés. S’ajup i s’aixeca dues vegades, la segona està a punt de caure, però s’incorpora i esbufega. Quan es contorsiona els nois li criden més fort. La resta de la gent l’ignora.
Ara que hi sóc més a prop distingeixo les gasses que duu al coll, i el tros de menjar que se li ha extraviat al cantó del llavi. Puc sentir com panteixa, i veure la buidor dels seus pantalons. Per primer cop m’hi aturo. Ell no sembla adonar-se’n. Torna a temptar l’aire amb les mans, igual que abans, i torna a fer cara de sorpresa. Li surten els pèls del nas i les orelles. Conto les seves costelles i em desperta un forta ventada. Quan obro els ulls el veig a terra, tractant de reincorporar-se. S’aixeca i torna a temptar l’aire.
Destil·la fetor de llàstima, aferrat al seu número sense gràcia, pitjor que el d’un borratxo fent l’estúpid. Ell hi posa aquest esforç que el fa més patètic. El pitjor de tot és que el ridícul supera la compassió necessària per a donar-li una moneda, això és el que pensa tothom que passa de llarg, copsant-lo d’una sola llambregada. Assenyala el drap i es frega els dits fent el gest de diners. El miro una última vegada, ja amb el cap entornat. Només és apte per una mirada fugissera de reüll. I ell segueix, sota la crueltat de la nit, provant de ser mim. Alleugero el pas i marxo.

dissabte, 10 d’abril del 2010

Bipolar (microrelat)

Plorava de riure mentre tallava ceba pel sofregit, endut per les bromes dels seus amics asseguts al sofà.
Va moure la mà quan el ganivet baixava decidit i la fulla va lliscar fins obrir-li la pell. Un doll de sang ferotge va rajar-li per la mà amb la força dels batecs del seu cor espantat i va commocionar la seva serenitat.
Va pensar: Tinc tota la meva vida disposada a fugir per un sol tall.

divendres, 12 de març del 2010

Testament (Relat)


Vaig agafar un vol per anar a l’enterrament de mon pare. Hi vaig anar sense ganes. Tan me feia que s’hagués mort. Sempre havia estat un fill de puta, i això no ho canviava que li hagués fotut la cigala a ma mare 25 anys enrere per desfogar-se. No li devia res. Però ella em va trucar i m’ho va demanar, perquè és així, sempre té remordiments per tot. Ho vaig fer per ella, sinó hauria estat mesos torturant-se per la meva absència, pensant, com sempre, que hi hagués pogut fer alguna cosa. Sempre es preocupava perquè li sabia greu que no veiéssim el pare. Deia que en el fons ens estimava i que podia canviar. Ma mare és una gran dona, però s’equivocava. Ell era incapaç de canviar, i molt menys per algú. Només hagués mudat aquella mirada de menyspreu si li haguessin promès una mamada o diners.
L’enterrament va ser com esperar el torn al metge: avorrit fins la somnolència. Algú va recitar un poema mal triat fingint haver-lo estimat, però allò no s’aguantava per enlloc. La única persona que va estimar-lo va ser la mare, i ell la va tractar com un drap.
En acabar vam anar a un restaurant amb tota la família. Érem més de trenta persones, i tots havien vingut pel dinar i l’esdeveniment del dia següent, una cita amb el notari per repartir els seus béns, que no eren pocs. Jo no els veia des de feia deu anys. Tots s’havien fet vells menys els joves, que ens havíem fet grans.
Entre els convidats hi havia la Maria, una cosina llunyana amb la que m’hi portava dos anys. La darrera vegada que la vaig veure els dos érem uns mecs sense experiència sexual, fora d’alguna pol·lució nocturna. S’havia tornat molt atractiva. Aquell tòrax amb dues cireretes s’havia convertit en un escot generós que s’encarregava de ressaltar. Vam estar parlant una bona estona, de foteses, òbviament, però anàvem beguts i ens van semblar grans veritats. Al cap d’unes hores ja se li havien encès les galtes i es fregava les cames, i les creuava prement-les per l’efecte de l’alcohol i el meu somriure. Tot de manera més o menys subtil, però jo estava atent als detalls.
Quan el meu tiet va decidir passar a l’acció pujant a una taula amb el micròfon per cantar, i amb la copa i el cigar a l‘altra mà, vaig decidir que era el moment de portar-la a fer un vol. Vam deixar aquell espectacle esperpèntic per anar a casa d’ella. I no vam parar amb tota la nit, com si el món s’acabés a l’alba. Ni tan sols vam parlar de quan érem petits, perquè ho hagués esguerrat tot. A les nou del matí encara no havíem dormit, però la cita amb el notari era a les deu, i vam fer via.
Al voltant de la taula s’hi asseien vint despulles ressacoses, sense contar el meu tiet que no es mereixia ni aquest apel·latiu. Tots, però, tenien una lleu lluïssor als ulls, d’emoció. Era clar que esperaven treure’n algun pessic. El notari va arribar tard. Era gras i calb, no ho dic per res en concret, només que quan va entrar vaig pensar “és gras i calb”.
Es va asseure i va dir totes les tonteries que havia de dir abans de passar a la lectura oficial del testament. El meu tiet em mirava somrient, conscient que no havia arribat amb la Maria perquè si. La seva cara em feia fàstic.
Ma mare plorava suaument, no sé exactament perquè. Jo li tocava la cuixa a la Maria i ella somreia i em treia la mà. El cert és que va ser una estona tensa per alguns, però a mi m’era totalment igual. Mon pare li havia donat el cotxe al meu tiet, algunes accions a la tieta i un llibre antic molt valuós a un nebot, que era tan estúpid que segur que no el vendria.
-La resta dels meus béns, és a dir, la casa de la platja i la de Barcelona -va seguir el notari-, els meus estalvis, i totes les accions menys les que ja he donat, aniran a la senyoreta Maria Lledoc, per la seva companyia durant tant de temps. Tot és per a tu, petita.
Es va fer un silenci llarg i trencadís. Tothom es va mirar. Jo li vaig treure la mà de la cuixa. Ella va somriure i va donar les gràcies. De sobte, ma mare i la tieta van saltar a la taula, amb l’edat que tenien, i se li van llançar al damunt per escorxar-la. Cridaven embogides de ràbia.
-Filla de puta, desgraciada!!- li deien. La Maria les esquivava amb una traça sorprenent i semblava no importa-li una merda tot plegat. El meu tiet va aturar-les i les va calmar. 
El cert és que vaig quedar molt impressionat. Aquella noieta innocent i divertida li havia fotut tot el patrimoni a mon pare. Li vaig dir per quedar per fer un cafè, i va acceptar. Ara, mirant enrere, penso com n’era d’idiota ell, i com el van enganyar, i me n’alegro. Ja no hi tinc res a veure. 

dijous, 10 de desembre del 2009

Insomni (relat)

Sempre he tingut insomni, tota la vida que recordo haver viscut. De petit, quan era al llit, l’únic que em tranquil·litzava era veure per sota la porta un fil de llum i sentir, de lluny, la remor d’una conversa que mons pares tenien a la cuina. Quan la llum i les veus s’apagaven, un silenci inquisidor em preguntava, a través de la foscor, els dubtes més terribles que trasbalsaven la meva irritable ment. Passava hores obrint i tancant els ulls, per a no acostumar-me a la foscor i veure les estranyes figures s’hi postraven, i em representava, una vegada i una altra, els confins d’aquell univers que havia observat absort en un llibre de la biblioteca del pare. I sempre topava amb l’infinit monstruós, que em duia més i més enllà.
Dins la negror se m’hi presentaven imatges deformades, pròpies de les restes de la llum que queda als nostres ulls quan els tanquem, formes de terres abruptes i profundes, com de fosses abissals, i de les preocupacions del meu cervell en sortien escales d’anys i d’edats, que em transportaven a temps remots on els meus pares ja serien vells, quan aquella estimada protecció que ara se m’escolava entre les tenebres desapareixeria del tot junt amb ells.
 Però tot això passava avançada la nit, quan ja tothom dormia. Molt abans de quedar-se a la cuina xerrant, els pares venien a dir-nos bona nit a mi i a mon germà, que dormia en un altre llit de l’habitació. Ens separaven uns vuitanta centímetres, ho sé perquè ho vaig mesurar, i entre llit i llit, encastada a la paret, hi havia una tauleta de nit de fusta massissa. Primer s’hi asseia la mare per llegir-nos contes. Endolcia la veu i parlava fluixet, però ni mon germà ni jo ens adormíem. Aleshores, tres contes més tard, esgotada, marxava i venia el pare. Ella, de fora, li deia que l’esperava a la cuina.
La figura del pare es feia més gran quan ajustava la porta i tancava la llum. S’acostava fregant la paret amb la mà, per orientar-se, i arrossegava els peus. S’asseia a la tauleta de nit, que cruixia lleument, estenia els seus braços gegants als costats i ens col·locava les mans al cap amb delicadesa. Llavors, del fons del pit, en treia una tonada ampla i profunda que vibrava arreu de l’estança. Els nostres ulls defallien a poc a poc, vençuts per aquella veu fonda, que ens cantava pels dits del pare, enfonsats als nostres cabells. Agafava aire i tornava a començar la mateixa cançó, i la repetia un cop i un altre. Ben aviat, la son esbaltia a mon germà, que es sumia en una inevitable letargia. El pare s’aturava i ens feia un petó al front i jo, amb els ulls esbatanats, veia com s’allunyava i tancava la porta. Després venien el fil de llum, la remor de la conversa a la cuina, el so de la cisterna del lavabo i la porta de l’habitació dels pares que es tancava. I insomni.
Va ser una nit, fosca com un abisme, quan vaig desitjar, amb més èmfasi que mai, no ser la única persona desperta al maleït món.
Era al llit absort en les meves cavil·lacions. Tot era silenci menys la profunda respiració de mon germà quan, de sobte, un soroll fort i sec va pujar del pis de baix. El meu pensament es va aturar i el cor em va fer un salt mortal. Em vaig quedar quiet i amb tots els sentits alerta. Estava segur que aquell so no havia sortit del no res. Però ningú de la casa va reaccionar. Mon germà va seguir respirant profundament i, de l’habitació dels pares, no en va sortir ningú. Vaig esperar uns minuts, en els que l’estança es va fer més clara i les figures estàtiques de la foscor m’amenaçaven amb quietud. M’anava a aixecar quan, un altra vegada, el cop es va repetir, ara més fort. Em vaig amagar sota dels llençols, terroritzat, però pensant que si no em llevava per alertar als pares, tot acabaria pitjor, perquè fos qui fos, ens agafaria desprevinguts. Vencent alguna cosa més que la por, em vaig llevar i vaig caminar de puntetes fins a la porta de l’habitació dels pares, però, abans d’arribar, una estranya atracció em va fer girar el ulls cap al final de les escales. Algú havia desaparegut d’allà d’una revolada. Pres dels nervis, m’hi vaig acostar. No hi havia ningú. Vaig baixar les escales i vaig entrar a la sala de baix. El soroll es va tornar a repetir amb més força. Vaig córrer fins al despatx i se’m va presentar als ulls la làmpada de peu, que de poc no em mata de l’esglai. Però quan em disposava a sortir, els meus peus van topar amb la ràdio, trencada al mig del despatx. Al mig de la foscor, paralitzat, vaig adonar-me del que estava passant. No havia obert la llum i no era capaç de veure-ho, però al meu voltant, algú s’amagava i m’observava, provant, debades, d’escapar-se. Vaig sentir uns passos a la sala i vaig corre-hi boig de pànic. Ningú. Els passos van pujar les escales i jo els vaig seguir. Mentre pujava, es va obrir la porta de la terrassa i després es va tancar. Quan hi vaig arribar no hi havia rastre del lladre. Durant una hora vaig recórrer la casa buscant altres indicis del robatori, però tot era al seu lloc. Jo havia escoltat tres cops, n’estava segur, però només havia vist la radio al terra. Vaig tornar al llit i em vaig tapar. Tothom dormia. No podia ser que fossin imaginacions meves. Potser m’estava tornant boig.
Quan em vaig llevar, tothom era a la cuina. Els hi vaig explicar tot, i em van mirar amb cares atònites. No em creien.
-Si, us ho prometo!- vaig insistir.
Però ningú havia escoltat res durant la nit. Immediatament, vaig baixar al despatx per ensenya’ls-hi la destrossa. Quina va ser la meva sorpresa quan vaig observar, esparverat, que la radio seguia al seu lloc, d’una sola peça.

dijous, 12 de novembre del 2009

Dur de pelar







Dos homes que han passat una guerra no poden tornar a viure la vida en pau, però alguns la poden viure amb honor. És necessària una sola instantània per entendre-ho. En presenciar les exèquies d’un antic “company de batalles” poden passar dues coses: que es farceixin d’orgull patriòtic, o que s’adonin de la seva pròpia desesperació. Els dos combatents, un de despatx i l’altre de primera línia de foc, es quadren solemnement i mostren el seus respectes al difunt. Però un d’ells, no pot sostenir tan alta presència. El seu posat s’esfondra com una torre bessona. Ombra als ulls i llavis premuts amb contenció depriment.
Els dos observen a la víctima  que reposa, d’una manera o d’una altra, al taüt que s’endevina per unes flors desenfocades, però que no cobreixen del tot la bandera americana, també desenfocada. El superior soluciona el paper comprimint tots els músculs de la cara, dirigint els ulls a la caixa i a la bandera, amb congratulació de pare que felicita el seu fill per haver guanyat el partit del diumenge.
Alguns éssers es passegen pel recinte com si la cosa no anés amb ells.
En un altre univers, un de més tenebrós, el marine aixeca la seva pròtesi i saluda el seu amic. Tan li fa no tenir dits per endur-se’ls a la templa, fa temps que es va immolar la dignitat empunyant una metralladora. En el moment més alt de la cerimònia, aixeca la prova de la corrupció humana i la mostra tal com és, una comèdia de respecte i violència. 
Sense renunciar al costum, manté el seu rellotge lligat al canell dret. Això no es perd.   

divendres, 6 de novembre del 2009

Mal de molts...

Jeia al sofà del menjador, mirant un programa estúpid. Anava donant copets amb el bastó d’esma, sense pensar que els poguessin sentir al pis de sota. Però tot era silenci fora dels crits del presentador. Ara i adés sentia l’atac de tos d’una moto trucada que passava pel carrer.
Va deixar caure el bastó i va enfonsar-se les mans als cabells. Va mirar el terra enrajolat. Era d’un color tan insípid que feia venir fred. Es va cordar el barnús i va tancar la finestra. Els últims raigs de sol ataronjats s’escolaven per la part alta de l’edifici. El pati interior, ple de flors i plantes exòtiques, era fosc.
Va anar a la cuina i va preparar unes torrades amb formatge. Va endur-se el plat al menjador per acabar de veure el programa, però soroll de les seves queixalades no li deixava sentir el que deien dos contertulians. Va desviar la mirada a la esquerra del televisor, on hi havia un retrat de la Cinta. Al costat n’hi havia un altre del dia que es van casar i , a la vora del llum, una foto del Joan de petit, quan encara estava bé de salut. La Cinta també feia bona cara.
Les molles li queien a la falda i al terra. Se les va espolsar sense fixar-s’hi. El rellotge va marcar les onze de la nit, però no se’n va adonar fins al desè toc. Com si fos un ritual, es va aixecar, va apagar la tele, va guardar el plat i els coberts i es va connectar el sonotone.
Tenia preparada una cadira al costat de la paret de la seva cambra. S’hi havia posat un coixí per tal de no fregar-se la nafra que li havia sortit a la natja. Si va asseure i va col·locar l’orella contra la paret. A uns metres, l’Antonio i la Lupe discutien a crits, com cada nit. Avui, ella li recriminava que tornés borratxo i olorant a puta. Ell, enfurismat, li deia que no era ningú per dir-li què havia de fer. Ella li va dir fill de puta. Després es van sentir quatre bufetades i uns plors.
Fregant la paret amb la mà, i acostant més l’orella, va somriure.
-Ai, Antonio, ets un cas...
-¡Desgraciada, te lo mereces!- va cridar l’Antonio.
-Bona nit als dos.- va dir ell.
Es va posar al llit i va deixar una estona la llum de la tauleta de nit oberta, mentre acaronava el retrat de la Cinta.

dissabte, 31 d’octubre del 2009

Balanç

Observo, enfurismat, el caminar plàcid d'un ancià que s'ofega.