divendres, 12 de març de 2010

Testament (Relat)


Vaig agafar un vol per anar a l’enterrament de mon pare. Hi vaig anar sense ganes. Tan me feia que s’hagués mort. Sempre havia estat un fill de puta, i això no ho canviava que li hagués fotut la cigala a ma mare 25 anys enrere per desfogar-se. No li devia res. Però ella em va trucar i m’ho va demanar, perquè és així, sempre té remordiments per tot. Ho vaig fer per ella, sinó hauria estat mesos torturant-se per la meva absència, pensant, com sempre, que hi hagués pogut fer alguna cosa. Sempre es preocupava perquè li sabia greu que no veiéssim el pare. Deia que en el fons ens estimava i que podia canviar. Ma mare és una gran dona, però s’equivocava. Ell era incapaç de canviar, i molt menys per algú. Només hagués mudat aquella mirada de menyspreu si li haguessin promès una mamada o diners.
L’enterrament va ser com esperar el torn al metge: avorrit fins la somnolència. Algú va recitar un poema mal triat fingint haver-lo estimat, però allò no s’aguantava per enlloc. La única persona que va estimar-lo va ser la mare, i ell la va tractar com un drap.
En acabar vam anar a un restaurant amb tota la família. Érem més de trenta persones, i tots havien vingut pel dinar i l’esdeveniment del dia següent, una cita amb el notari per repartir els seus béns, que no eren pocs. Jo no els veia des de feia deu anys. Tots s’havien fet vells menys els joves, que ens havíem fet grans.
Entre els convidats hi havia la Maria, una cosina llunyana amb la que m’hi portava dos anys. La darrera vegada que la vaig veure els dos érem uns mecs sense experiència sexual, fora d’alguna pol·lució nocturna. S’havia tornat molt atractiva. Aquell tòrax amb dues cireretes s’havia convertit en un escot generós que s’encarregava de ressaltar. Vam estar parlant una bona estona, de foteses, òbviament, però anàvem beguts i ens van semblar grans veritats. Al cap d’unes hores ja se li havien encès les galtes i es fregava les cames, i les creuava prement-les per l’efecte de l’alcohol i el meu somriure. Tot de manera més o menys subtil, però jo estava atent als detalls.
Quan el meu tiet va decidir passar a l’acció pujant a una taula amb el micròfon per cantar, i amb la copa i el cigar a l‘altra mà, vaig decidir que era el moment de portar-la a fer un vol. Vam deixar aquell espectacle esperpèntic per anar a casa d’ella. I no vam parar amb tota la nit, com si el món s’acabés a l’alba. Ni tan sols vam parlar de quan érem petits, perquè ho hagués esguerrat tot. A les nou del matí encara no havíem dormit, però la cita amb el notari era a les deu, i vam fer via.
Al voltant de la taula s’hi asseien vint despulles ressacoses, sense contar el meu tiet que no es mereixia ni aquest apel·latiu. Tots, però, tenien una lleu lluïssor als ulls, d’emoció. Era clar que esperaven treure’n algun pessic. El notari va arribar tard. Era gras i calb, no ho dic per res en concret, només que quan va entrar vaig pensar “és gras i calb”.
Es va asseure i va dir totes les tonteries que havia de dir abans de passar a la lectura oficial del testament. El meu tiet em mirava somrient, conscient que no havia arribat amb la Maria perquè si. La seva cara em feia fàstic.
Ma mare plorava suaument, no sé exactament perquè. Jo li tocava la cuixa a la Maria i ella somreia i em treia la mà. El cert és que va ser una estona tensa per alguns, però a mi m’era totalment igual. Mon pare li havia donat el cotxe al meu tiet, algunes accions a la tieta i un llibre antic molt valuós a un nebot, que era tan estúpid que segur que no el vendria.
-La resta dels meus béns, és a dir, la casa de la platja i la de Barcelona -va seguir el notari-, els meus estalvis, i totes les accions menys les que ja he donat, aniran a la senyoreta Maria Lledoc, per la seva companyia durant tant de temps. Tot és per a tu, petita.
Es va fer un silenci llarg i trencadís. Tothom es va mirar. Jo li vaig treure la mà de la cuixa. Ella va somriure i va donar les gràcies. De sobte, ma mare i la tieta van saltar a la taula, amb l’edat que tenien, i se li van llançar al damunt per escorxar-la. Cridaven embogides de ràbia.
-Filla de puta, desgraciada!!- li deien. La Maria les esquivava amb una traça sorprenent i semblava no importa-li una merda tot plegat. El meu tiet va aturar-les i les va calmar. 
El cert és que vaig quedar molt impressionat. Aquella noieta innocent i divertida li havia fotut tot el patrimoni a mon pare. Li vaig dir per quedar per fer un cafè, i va acceptar. Ara, mirant enrere, penso com n’era d’idiota ell, i com el van enganyar, i me n’alegro. Ja no hi tinc res a veure. 

Cap comentari:

Publica un comentari