dijous, 10 de desembre de 2009

Insomni (relat)

Sempre he tingut insomni, tota la vida que recordo haver viscut. De petit, quan era al llit, l’únic que em tranquil·litzava era veure per sota la porta un fil de llum i sentir, de lluny, la remor d’una conversa que mons pares tenien a la cuina. Quan la llum i les veus s’apagaven, un silenci inquisidor em preguntava, a través de la foscor, els dubtes més terribles que trasbalsaven la meva irritable ment. Passava hores obrint i tancant els ulls, per a no acostumar-me a la foscor i veure les estranyes figures s’hi postraven, i em representava, una vegada i una altra, els confins d’aquell univers que havia observat absort en un llibre de la biblioteca del pare. I sempre topava amb l’infinit monstruós, que em duia més i més enllà.
Dins la negror se m’hi presentaven imatges deformades, pròpies de les restes de la llum que queda als nostres ulls quan els tanquem, formes de terres abruptes i profundes, com de fosses abissals, i de les preocupacions del meu cervell en sortien escales d’anys i d’edats, que em transportaven a temps remots on els meus pares ja serien vells, quan aquella estimada protecció que ara se m’escolava entre les tenebres desapareixeria del tot junt amb ells.
 Però tot això passava avançada la nit, quan ja tothom dormia. Molt abans de quedar-se a la cuina xerrant, els pares venien a dir-nos bona nit a mi i a mon germà, que dormia en un altre llit de l’habitació. Ens separaven uns vuitanta centímetres, ho sé perquè ho vaig mesurar, i entre llit i llit, encastada a la paret, hi havia una tauleta de nit de fusta massissa. Primer s’hi asseia la mare per llegir-nos contes. Endolcia la veu i parlava fluixet, però ni mon germà ni jo ens adormíem. Aleshores, tres contes més tard, esgotada, marxava i venia el pare. Ella, de fora, li deia que l’esperava a la cuina.
La figura del pare es feia més gran quan ajustava la porta i tancava la llum. S’acostava fregant la paret amb la mà, per orientar-se, i arrossegava els peus. S’asseia a la tauleta de nit, que cruixia lleument, estenia els seus braços gegants als costats i ens col·locava les mans al cap amb delicadesa. Llavors, del fons del pit, en treia una tonada ampla i profunda que vibrava arreu de l’estança. Els nostres ulls defallien a poc a poc, vençuts per aquella veu fonda, que ens cantava pels dits del pare, enfonsats als nostres cabells. Agafava aire i tornava a començar la mateixa cançó, i la repetia un cop i un altre. Ben aviat, la son esbaltia a mon germà, que es sumia en una inevitable letargia. El pare s’aturava i ens feia un petó al front i jo, amb els ulls esbatanats, veia com s’allunyava i tancava la porta. Després venien el fil de llum, la remor de la conversa a la cuina, el so de la cisterna del lavabo i la porta de l’habitació dels pares que es tancava. I insomni.
Va ser una nit, fosca com un abisme, quan vaig desitjar, amb més èmfasi que mai, no ser la única persona desperta al maleït món.
Era al llit absort en les meves cavil·lacions. Tot era silenci menys la profunda respiració de mon germà quan, de sobte, un soroll fort i sec va pujar del pis de baix. El meu pensament es va aturar i el cor em va fer un salt mortal. Em vaig quedar quiet i amb tots els sentits alerta. Estava segur que aquell so no havia sortit del no res. Però ningú de la casa va reaccionar. Mon germà va seguir respirant profundament i, de l’habitació dels pares, no en va sortir ningú. Vaig esperar uns minuts, en els que l’estança es va fer més clara i les figures estàtiques de la foscor m’amenaçaven amb quietud. M’anava a aixecar quan, un altra vegada, el cop es va repetir, ara més fort. Em vaig amagar sota dels llençols, terroritzat, però pensant que si no em llevava per alertar als pares, tot acabaria pitjor, perquè fos qui fos, ens agafaria desprevinguts. Vencent alguna cosa més que la por, em vaig llevar i vaig caminar de puntetes fins a la porta de l’habitació dels pares, però, abans d’arribar, una estranya atracció em va fer girar el ulls cap al final de les escales. Algú havia desaparegut d’allà d’una revolada. Pres dels nervis, m’hi vaig acostar. No hi havia ningú. Vaig baixar les escales i vaig entrar a la sala de baix. El soroll es va tornar a repetir amb més força. Vaig córrer fins al despatx i se’m va presentar als ulls la làmpada de peu, que de poc no em mata de l’esglai. Però quan em disposava a sortir, els meus peus van topar amb la ràdio, trencada al mig del despatx. Al mig de la foscor, paralitzat, vaig adonar-me del que estava passant. No havia obert la llum i no era capaç de veure-ho, però al meu voltant, algú s’amagava i m’observava, provant, debades, d’escapar-se. Vaig sentir uns passos a la sala i vaig corre-hi boig de pànic. Ningú. Els passos van pujar les escales i jo els vaig seguir. Mentre pujava, es va obrir la porta de la terrassa i després es va tancar. Quan hi vaig arribar no hi havia rastre del lladre. Durant una hora vaig recórrer la casa buscant altres indicis del robatori, però tot era al seu lloc. Jo havia escoltat tres cops, n’estava segur, però només havia vist la radio al terra. Vaig tornar al llit i em vaig tapar. Tothom dormia. No podia ser que fossin imaginacions meves. Potser m’estava tornant boig.
Quan em vaig llevar, tothom era a la cuina. Els hi vaig explicar tot, i em van mirar amb cares atònites. No em creien.
-Si, us ho prometo!- vaig insistir.
Però ningú havia escoltat res durant la nit. Immediatament, vaig baixar al despatx per ensenya’ls-hi la destrossa. Quina va ser la meva sorpresa quan vaig observar, esparverat, que la radio seguia al seu lloc, d’una sola peça.

2 comentaris:

  1. Ei! Passava per aquí i m'he aturat a llegir. És veritat, aquest relat?? Fa por!

    ResponSuprimeix