dijous, 10 de desembre del 2009

Insomni (relat)

Sempre he tingut insomni, tota la vida que recordo haver viscut. De petit, quan era al llit, l’únic que em tranquil·litzava era veure per sota la porta un fil de llum i sentir, de lluny, la remor d’una conversa que mons pares tenien a la cuina. Quan la llum i les veus s’apagaven, un silenci inquisidor em preguntava, a través de la foscor, els dubtes més terribles que trasbalsaven la meva irritable ment. Passava hores obrint i tancant els ulls, per a no acostumar-me a la foscor i veure les estranyes figures s’hi postraven, i em representava, una vegada i una altra, els confins d’aquell univers que havia observat absort en un llibre de la biblioteca del pare. I sempre topava amb l’infinit monstruós, que em duia més i més enllà.
Dins la negror se m’hi presentaven imatges deformades, pròpies de les restes de la llum que queda als nostres ulls quan els tanquem, formes de terres abruptes i profundes, com de fosses abissals, i de les preocupacions del meu cervell en sortien escales d’anys i d’edats, que em transportaven a temps remots on els meus pares ja serien vells, quan aquella estimada protecció que ara se m’escolava entre les tenebres desapareixeria del tot junt amb ells.
 Però tot això passava avançada la nit, quan ja tothom dormia. Molt abans de quedar-se a la cuina xerrant, els pares venien a dir-nos bona nit a mi i a mon germà, que dormia en un altre llit de l’habitació. Ens separaven uns vuitanta centímetres, ho sé perquè ho vaig mesurar, i entre llit i llit, encastada a la paret, hi havia una tauleta de nit de fusta massissa. Primer s’hi asseia la mare per llegir-nos contes. Endolcia la veu i parlava fluixet, però ni mon germà ni jo ens adormíem. Aleshores, tres contes més tard, esgotada, marxava i venia el pare. Ella, de fora, li deia que l’esperava a la cuina.
La figura del pare es feia més gran quan ajustava la porta i tancava la llum. S’acostava fregant la paret amb la mà, per orientar-se, i arrossegava els peus. S’asseia a la tauleta de nit, que cruixia lleument, estenia els seus braços gegants als costats i ens col·locava les mans al cap amb delicadesa. Llavors, del fons del pit, en treia una tonada ampla i profunda que vibrava arreu de l’estança. Els nostres ulls defallien a poc a poc, vençuts per aquella veu fonda, que ens cantava pels dits del pare, enfonsats als nostres cabells. Agafava aire i tornava a començar la mateixa cançó, i la repetia un cop i un altre. Ben aviat, la son esbaltia a mon germà, que es sumia en una inevitable letargia. El pare s’aturava i ens feia un petó al front i jo, amb els ulls esbatanats, veia com s’allunyava i tancava la porta. Després venien el fil de llum, la remor de la conversa a la cuina, el so de la cisterna del lavabo i la porta de l’habitació dels pares que es tancava. I insomni.
Va ser una nit, fosca com un abisme, quan vaig desitjar, amb més èmfasi que mai, no ser la única persona desperta al maleït món.
Era al llit absort en les meves cavil·lacions. Tot era silenci menys la profunda respiració de mon germà quan, de sobte, un soroll fort i sec va pujar del pis de baix. El meu pensament es va aturar i el cor em va fer un salt mortal. Em vaig quedar quiet i amb tots els sentits alerta. Estava segur que aquell so no havia sortit del no res. Però ningú de la casa va reaccionar. Mon germà va seguir respirant profundament i, de l’habitació dels pares, no en va sortir ningú. Vaig esperar uns minuts, en els que l’estança es va fer més clara i les figures estàtiques de la foscor m’amenaçaven amb quietud. M’anava a aixecar quan, un altra vegada, el cop es va repetir, ara més fort. Em vaig amagar sota dels llençols, terroritzat, però pensant que si no em llevava per alertar als pares, tot acabaria pitjor, perquè fos qui fos, ens agafaria desprevinguts. Vencent alguna cosa més que la por, em vaig llevar i vaig caminar de puntetes fins a la porta de l’habitació dels pares, però, abans d’arribar, una estranya atracció em va fer girar el ulls cap al final de les escales. Algú havia desaparegut d’allà d’una revolada. Pres dels nervis, m’hi vaig acostar. No hi havia ningú. Vaig baixar les escales i vaig entrar a la sala de baix. El soroll es va tornar a repetir amb més força. Vaig córrer fins al despatx i se’m va presentar als ulls la làmpada de peu, que de poc no em mata de l’esglai. Però quan em disposava a sortir, els meus peus van topar amb la ràdio, trencada al mig del despatx. Al mig de la foscor, paralitzat, vaig adonar-me del que estava passant. No havia obert la llum i no era capaç de veure-ho, però al meu voltant, algú s’amagava i m’observava, provant, debades, d’escapar-se. Vaig sentir uns passos a la sala i vaig corre-hi boig de pànic. Ningú. Els passos van pujar les escales i jo els vaig seguir. Mentre pujava, es va obrir la porta de la terrassa i després es va tancar. Quan hi vaig arribar no hi havia rastre del lladre. Durant una hora vaig recórrer la casa buscant altres indicis del robatori, però tot era al seu lloc. Jo havia escoltat tres cops, n’estava segur, però només havia vist la radio al terra. Vaig tornar al llit i em vaig tapar. Tothom dormia. No podia ser que fossin imaginacions meves. Potser m’estava tornant boig.
Quan em vaig llevar, tothom era a la cuina. Els hi vaig explicar tot, i em van mirar amb cares atònites. No em creien.
-Si, us ho prometo!- vaig insistir.
Però ningú havia escoltat res durant la nit. Immediatament, vaig baixar al despatx per ensenya’ls-hi la destrossa. Quina va ser la meva sorpresa quan vaig observar, esparverat, que la radio seguia al seu lloc, d’una sola peça.

dijous, 12 de novembre del 2009

Dur de pelar







Dos homes que han passat una guerra no poden tornar a viure la vida en pau, però alguns la poden viure amb honor. És necessària una sola instantània per entendre-ho. En presenciar les exèquies d’un antic “company de batalles” poden passar dues coses: que es farceixin d’orgull patriòtic, o que s’adonin de la seva pròpia desesperació. Els dos combatents, un de despatx i l’altre de primera línia de foc, es quadren solemnement i mostren el seus respectes al difunt. Però un d’ells, no pot sostenir tan alta presència. El seu posat s’esfondra com una torre bessona. Ombra als ulls i llavis premuts amb contenció depriment.
Els dos observen a la víctima  que reposa, d’una manera o d’una altra, al taüt que s’endevina per unes flors desenfocades, però que no cobreixen del tot la bandera americana, també desenfocada. El superior soluciona el paper comprimint tots els músculs de la cara, dirigint els ulls a la caixa i a la bandera, amb congratulació de pare que felicita el seu fill per haver guanyat el partit del diumenge.
Alguns éssers es passegen pel recinte com si la cosa no anés amb ells.
En un altre univers, un de més tenebrós, el marine aixeca la seva pròtesi i saluda el seu amic. Tan li fa no tenir dits per endur-se’ls a la templa, fa temps que es va immolar la dignitat empunyant una metralladora. En el moment més alt de la cerimònia, aixeca la prova de la corrupció humana i la mostra tal com és, una comèdia de respecte i violència. 
Sense renunciar al costum, manté el seu rellotge lligat al canell dret. Això no es perd.   

divendres, 6 de novembre del 2009

Mal de molts...

Jeia al sofà del menjador, mirant un programa estúpid. Anava donant copets amb el bastó d’esma, sense pensar que els poguessin sentir al pis de sota. Però tot era silenci fora dels crits del presentador. Ara i adés sentia l’atac de tos d’una moto trucada que passava pel carrer.
Va deixar caure el bastó i va enfonsar-se les mans als cabells. Va mirar el terra enrajolat. Era d’un color tan insípid que feia venir fred. Es va cordar el barnús i va tancar la finestra. Els últims raigs de sol ataronjats s’escolaven per la part alta de l’edifici. El pati interior, ple de flors i plantes exòtiques, era fosc.
Va anar a la cuina i va preparar unes torrades amb formatge. Va endur-se el plat al menjador per acabar de veure el programa, però soroll de les seves queixalades no li deixava sentir el que deien dos contertulians. Va desviar la mirada a la esquerra del televisor, on hi havia un retrat de la Cinta. Al costat n’hi havia un altre del dia que es van casar i , a la vora del llum, una foto del Joan de petit, quan encara estava bé de salut. La Cinta també feia bona cara.
Les molles li queien a la falda i al terra. Se les va espolsar sense fixar-s’hi. El rellotge va marcar les onze de la nit, però no se’n va adonar fins al desè toc. Com si fos un ritual, es va aixecar, va apagar la tele, va guardar el plat i els coberts i es va connectar el sonotone.
Tenia preparada una cadira al costat de la paret de la seva cambra. S’hi havia posat un coixí per tal de no fregar-se la nafra que li havia sortit a la natja. Si va asseure i va col·locar l’orella contra la paret. A uns metres, l’Antonio i la Lupe discutien a crits, com cada nit. Avui, ella li recriminava que tornés borratxo i olorant a puta. Ell, enfurismat, li deia que no era ningú per dir-li què havia de fer. Ella li va dir fill de puta. Després es van sentir quatre bufetades i uns plors.
Fregant la paret amb la mà, i acostant més l’orella, va somriure.
-Ai, Antonio, ets un cas...
-¡Desgraciada, te lo mereces!- va cridar l’Antonio.
-Bona nit als dos.- va dir ell.
Es va posar al llit i va deixar una estona la llum de la tauleta de nit oberta, mentre acaronava el retrat de la Cinta.

dissabte, 31 d’octubre del 2009

Balanç

Observo, enfurismat, el caminar plàcid d'un ancià que s'ofega.

dissabte, 10 d’octubre del 2009

Intencions de declaració

Cada dia penso que cada dia canviarà, l'endemà, per a fer-se millor, per no fer-se tan pesat el viure d'esma, lluny del cos inert i fred que pesa sobre les tecles, esclafant-les. A mesura que el temps em marca ridícules bromes al rostre m'agrada més el menjar amarg. He passat del whisky amb taronja al gin-tònic, i tot per un precepte ètic: quan més ràpid se'm presenti el plaer, més difícil em serà degustar-lo. M'acostumo a l'amargor amb convicció i desig, m'hi acomodo sense dolor. Sóc de viure ràpid, però no planer. M'agrada repetir amb nostàlgia allò absurd que em fa ser purament humà. Adoro la contradicció i els fets que desmenteixen les paraules. Sóc de carn i ossos, sóc pols, i sóc de fang.

divendres, 14 d’agost del 2009

L'avi

Una imatge pot servir per a començar: Els llavis cosits d’un mort que és vetllat al tanatori.

Ningú hi va ser quan va exhalar el que li quedava de consciència, fart de vida. La mandíbula, finalment, va escapar de la constricció dolorosa i es va separar amb llibertat mortuòria. Així va raure fins que van maquillar el mort, li van passar la pinta per deixar-lo presentable i el van vestir amb una túnica blanca que només s’obria a l’altura de les taques vermelloses de les mans.

Va ser molt difícil torna-li a cloure la boca. Les comissures no encaixaven perquè el llavi s’enfonsava dins la fossa que havien cavat les dents agonitzants, i no vencia l’espai que la mandíbula, dislocada, havia definit, utilitzant el darrer bri d’energia que li quedava a tot el cos. Amb un fil i una agulla, curosament, van dissimular aquella última ganyota, grotesca, però natural, pròpia de la rigidesa de qui mor.

Ell, que sempre havia vestit de fosc, jeia sota un vel blanc. A ell, que estimava la conversa i la paraula, i ens va explicar històries particulars i meravelloses, se’l presentava amb els llavis cosits. Ell, que ja no era ell ni era, és per a mi record i cendres.

“Hamlet:

(...) Y procurad que los que hagan de bufones no digan más de lo que pone el texto, pues algunos de ellos dan risotadas para que los espectadores más necios les secunden, (...)” Hamlet, Acte III, 2a escena