Dur de pelar

Dos homes que han passat una guerra no poden tornar a viure la vida en pau, però alguns la poden viure amb honor. És necessària una sola instantània per entendre-ho. En presenciar les exèquies d’un antic “company de batalles” poden passar dues coses: que es farceixin d’orgull patriòtic, o que s’adonin de la seva pròpia desesperació. Els dos combatents, un de despatx i l’altre de primera línia de foc, es quadren solemnement i mostren el seus respectes al difunt. Però un d’ells, no pot sostenir tan alta presència. El seu posat s’esfondra com una torre bessona. Ombra als ulls i llavis premuts amb contenció depriment.
Els dos observen a la víctima  que reposa, d’una manera o d’una altra, al taüt que s’endevina per unes flors desenfocades, però que no cobreixen del tot la bandera americana, també desenfocada. El superior soluciona el paper comprimint tots els músculs de la cara, dirigint els ulls a la caixa i a la bandera, amb congratulació de pare que felicita el seu fill per haver guanyat el partit del diumenge.

Alguns éssers es passegen pel recinte com si la cosa no anés amb ells.

En un altre univers, un de més tenebrós, el marine aixeca la seva pròtesi i saluda el seu amic. Tan li fa no tenir dits per endur-se’ls a la templa, fa temps que es va immolar la dignitat empunyant una metralladora. En el moment més alt de la cerimònia, aixeca la prova de la corrupció humana i la mostra tal com és, una comèdia de respecte i violència. 

Sense renunciar al costum, manté el seu rellotge lligat al canell dret. Això no es perd.